ProZ.com translation contests »
5th ProZ.com Translation Contest: "Travel" » English to Catalan » Entry by gloria montserrat

Source text in English

Translation by gloria montserrat (#2474)

All travel is now merely a means of moving a camera from place to place, all travellers are ruled by the all-powerful lens. Visitors old-fashioned enough to wish only to stand and look with their anachronistic eyes are shoved aside by the photographers, who take it for granted that while they do their ritual focusing, nothing else may move or cross their vision. Those peculiar souls without a camera must step aside for those more properly occupied, must wait while the rituals take place, and must bide their time while whole coaches stop and unleash upon the landscape the Instamatic God. And the populations of whole countries seeing themselves cannibalised, swallowed up, vacuumed into the black-ringed staring eye, wrench what they can from the cannibals. You want picture my house, my camel? You pay.

None of this would matter, perhaps, if anything worthwhile was being accomplished. If all the constant busyness and clicking produced, at its end, what had not existed before, images of beauty captured or truth told. But, sadly, this isn't so. The camera is simply graffiti made respectable.

The camera is the means by which we stamp ourselves on everything we see, under cover of recording the Wonders of the World already wonderfully
recorded by professionals and on sale at every corner bookshop and newsagent. But what use to show Aunt Maud, back home, postcards of the Tuscan landscape, since we are not in the picture to prove that we were there?

No stretch of rocks has verity unless I am within it. No monument exists
but for my wife, leaning against it. No temple is of interest without my face beside it, grinning. With my camera I appropriate everything beautiful, possess it, shrink it, domesticate it, and reproduce it on my blank sitting-room wall to prove to a selected audience of friends and family the one absolutely vital fact about these beauties: I saw them, I was there, I photographed them, and, ergo, they are.

from "Amateur Photography: the World as it isn't and our Fred" by Jill Tweedie in the Guardian
Ara mateix, un viatge no és altra cosa que un instrument per fer anar la càmera d’un costat a l’altre, tots els viatgers estan subjectes a les normes de les lents omnipotents. Els visitants passats de moda que només desitgen parar-se i contemplar amb ulls anacrònics són apartats pels fotògrafs, que donen per descomptat que mentre fan el ritual de l’enfocament, cap altra cosa pot bellugar-se ni obstaculitzar la seva trajectòria visual. Aquestes ànimes estranyes que no porten càmera s’han d’enretirar en favor d’aquells que realitzen una ocupació més seriosa, s’han d’esperar mentre es porten a terme els rituals, i han d’esperar el seu moment mentre autobusos plens a rebentar s’aturen i deixen en llibertat, damunt mateix del paisatge, el Déu Instamàtic. I els habitants de països sencers es veuen canibalitzats, engolits, xuclats a l’interior del l’ull fix encerclat en negre, arrabassant tot el que poden als caníbals. Vols foto casa meva, camell meu? Paga.

Potser això no tindria importància, si s’acomplís alguna cosa de valor. Si tota l’activitat i els clics constants produïssin, al final, coses que no haguessin existit mai, imatges de bellesa immortalitzada o de veritat confessa. Però, per desgràcia, això no passa. La càmera no és més que un dibuix respectable.

La càmera és l’instrument per mitjà del qual ens estampem sobre tot el que veiem, amb l’excusa d’estar enregistrant les Meravelles del Món, ja meravellosament enregistrat pels professionals i a la venda a les llibreries i quioscos de qualsevol cantonada. Però quin sentit té ensenyar-li a la tieta Maud, un cop a casa, les postals de la campanya Toscana, si nosaltres no sortim a la fotografia per demostrar que hi érem?

Cap paratge rocós no és real si no hi figuro. Cap monument no existeix si no és perquè la meva dona s’hi repenja. Cap temple no té ni mica d’interès si no apareix la meva cara somrient al seu costat- Amb la càmera m’apropio de tot el que és bell, ho posseeixo, ho encongeixo, ho domestico, i ho reprodueixo al damunt de la paret blanca de la sala d’estar, per demostrar a un auditori selecte d’amics i parents l’únic fet vital absolut d’aquestes belleses: les vaig veure, era allà, les vaig fotografiar; doncs, existeixen.

de “Fotografia Amateur: el Món com no és i el nostre Fred” per Jill Tweedie al The Guardian