Qualsevol viatge, ara per ara, no és més que una manera de moure la càmera d'un lloc a un altre, tots els viatgers estan governats per la totpoderosa lent. Els visitants suficientment passats de moda com per quedar-se drets i mirar amb ulls anacrònics s'han d'apartar quan els fotògrafs fan el seu ritual d'enfocar convençuts que ningú ni res no es mourà ni els passarà per davant. Eixes ànimes estranyes sense càmera han d'apartar-se per culpa de les altres més ocupades, han d'esperar mentre s'esdevenen els rituals, i han d'esperar el torn mentre els autocars s'aturen i solten al paisatge el déu Instamatic. I els habitants de països sencers, veient-se devorats, engolits, absorbits per l'ull encerclat de negre i que no deixa de mirar, arrabassen el que poden dels caníbals: "Vol foto casa? Meu camell? Paga."

Res d'açò no importaria, potser, si així s'aconseguira alguna cosa de trellat. Si tot el tràfec constant i totes les fotografies acabaren produint alguna cosa que no existia abans, capturant la bellesa d'una imatge o contant una veritat. Però, per desgràcia, això no és el que passa. La càmera és simplement un grafit que es fa respectar.

La càmera és el mitjà pel qual deixem la nostra empremta en tot el que veiem, tot pretenent que estem enregistrant les meravelles del món, les quals podem trobar a qualsevol llibreria i quiosc fotografiades per professionals. Però quin sentit té ensenyar a la tia Gertrudis, després d'arribar a casa, les postals dels paisatges toscans si nosaltres no hi apareixem per provar que hi hem estat?

Cap formació calcària no és vera si jo no hi sóc. Els monuments no existeixen si no hi està recolzada la meua dona. Cap temple no té cap interés sense el meu somriure enorme just al costat. Amb la meua càmera m'apropie de tot allò que és bell, ho posseïsc, ho comprimisc, ho domestique, i ho reproduïsc sobre la blanca paret del meu menjador per provar a una selecta audiència d'amics i família l'únic fet absolutament vital d'aquestes belleses: les vaig veure, hi vaig ser, les vaig fotografiar i, ergo, són.

De "Amateur Photography: the WOrld as it isn't and ouf Fred" ["Fotografia amateur: el món com no és i el nostre Fred", escrit per Jill Tweedie a The Guardian.

Ara mateix, un viatge no és altra cosa que un instrument per fer anar la càmera d’un costat a l’altre, tots els viatgers estan subjectes a les normes de les lents omnipotents. Els visitants passats de moda que només desitgen parar-se i contemplar amb ulls anacrònics són apartats pels fotògrafs, que donen per descomptat que mentre fan el ritual de l’enfocament, cap altra cosa pot bellugar-se ni obstaculitzar la seva trajectòria visual. Aquestes ànimes estranyes que no porten càmera s’han d’enretirar en favor d’aquells que realitzen una ocupació més seriosa, s’han d’esperar mentre es porten a terme els rituals, i han d’esperar el seu moment mentre autobusos plens a rebentar s’aturen i deixen en llibertat, damunt mateix del paisatge, el Déu Instamàtic. I els habitants de països sencers es veuen canibalitzats, engolits, xuclats a l’interior del l’ull fix encerclat en negre, arrabassant tot el que poden als caníbals. Vols foto casa meva, camell meu? Paga.

Potser això no tindria importància, si s’acomplís alguna cosa de valor. Si tota l’activitat i els clics constants produïssin, al final, coses que no haguessin existit mai, imatges de bellesa immortalitzada o de veritat confessa. Però, per desgràcia, això no passa. La càmera no és més que un dibuix respectable.

La càmera és l’instrument per mitjà del qual ens estampem sobre tot el que veiem, amb l’excusa d’estar enregistrant les Meravelles del Món, ja meravellosament enregistrat pels professionals i a la venda a les llibreries i quioscos de qualsevol cantonada. Però quin sentit té ensenyar-li a la tieta Maud, un cop a casa, les postals de la campanya Toscana, si nosaltres no sortim a la fotografia per demostrar que hi érem?

Cap paratge rocós no és real si no hi figuro. Cap monument no existeix si no és perquè la meva dona s’hi repenja. Cap temple no té ni mica d’interès si no apareix la meva cara somrient al seu costat- Amb la càmera m’apropio de tot el que és bell, ho posseeixo, ho encongeixo, ho domestico, i ho reprodueixo al damunt de la paret blanca de la sala d’estar, per demostrar a un auditori selecte d’amics i parents l’únic fet vital absolut d’aquestes belleses: les vaig veure, era allà, les vaig fotografiar; doncs, existeixen.

de “Fotografia Amateur: el Món com no és i el nostre Fred” per Jill Tweedie al The Guardian

Viatjar s'ha reduït, avui dia, a traslladar una càmera d'aquí cap allà. Tots els viatgers estan sota el domini de la totpoderosa lent. Aquells visitants prou antiquats com per a desitjar, tan sols, estar en un indret i mirar al seu voltant amb els seus ulls anacrònics són apartats a empentes pels fotògrafs, que donen per fet que mentre porten a terme l'enfoc ritual, res no es pot moure o creuar el seu camp de visió. Aquestes ànimes peculiars sense càmera es veuen apartades per aquells amb ocupacions més adequades, obligades a esperar mentre tenen lloc els rituals i a matar el temps mentre autocars sencers s'aturen per a abocar el Senyor Déu Instamàtic sobre el paisatge. I els pobladors de països sencers, veient-se canibalitzats, engolits, aspirats per l'ull fix de l'anella negra, proven de treure tot allò que poden dels antropòfags. Voleu retratar la meva casa, el meu camell? Endavant, pagueu.

Res d'això no seria important, potser, si de tot plegat en sortís alguna cosa de profit. Si l'anar i venir i el clic-clic-clic continuat produís, finalment, allò que no havia existit abans, la captura de belles imatges o el relat de l'autèntica realitat. Però, tristament, no és així. La càmera no és més que el grafit fet respectable.

La camera és el mitjà pel qual estampem la nostra pròpia imatge sobre tot allò que veiem, amb l'excusa de retratar les Meravelles del món ja retratades meravellosament per professionals i a la venda a la llibreria o al quiosc de cada cantonada. Però quin sentit té mostrar a la tieta Maud, en tornar a casa, postals del paisatge de la Toscana, si no som a la foto per a provar que hi hem estat?

Cap porció de roques no és real a no ser que jo hi aparegui. Cap monument no existeix, si no és que la meva parella hi apareix recolzada al damunt. Cap temple no té cap interès sense la meva cara al costat, amb un somriure d'orella a orella. Amb la meva càmera m'apropio de tot allò que és bonic, ho posseeixo, ho encongeixo, ho domestico i ho reprodueixo a la paret blanca de la meva sala d'estar per a provar a una selecta audiència de familiars i amics l'únic fet absolutament essencial de tota aquesta bellesa: la vaig veure, hi vaig ser, la vaig retratar i, per tant, existeix.

de "Amateur Photography: the World as it isn't and our Fred" per Jill Tweedie a the Guardian

Actualment viatjar es redueix a moure una càmara fotogràfica amunt i avall. Tothom que viatja es mou guiat per les tot poderoses lens. Els visitants a l’antiga s’aturen per observar el paisatge amb ulls anacrònics, tot rebent empentes dels fotògrafs, els quals es pensen que mentre practiquen el ritus de l’enfocament, no hi ha res o ningú que els creui per davant. Les ànimes en pena sense càmara han de cedir el lloc a aquells realment enfeinats; han de tenir paciència fins a la fi del ritual i cedir el torn a autocars plens que s’aturen a desenfundar el Déu Instamatic. Poblacions d’arreu del món són canibalitzades, consumides, xuclades per l’observant ull negre; mentre arrepleguen el que poden dels caníbals: si voleu fotografiar casa meva o el meu camell, haureu de pagar.

Potser, si ens dediquéssim a capturar allò que realment val la pena, no donariem importància a res de tot això. Si tot el tràfec i els dispars servissin per produir l’inexistent fins a la data, imatges de bellesa capturada o relats de veritat. Però, desafortunadament, no és així. Una càmara és simplement un graffitti d’aspecte respectable.

Una càmara és l’aparell que usem per a estampar-nos en tot allò que veiem amb l’excusa d’enregistrar les Meravelles del Món, anteriorment enregistrades per professionals i que podem trobar a qualsevol llibreria o quiosc de cantonada. De què serveix tornar a casa carregats de postals de paisatges de la Toscana per a ensenyar a la tieta Carme si no hi apareixem per provar que hi hem estat?

Si no hi som al bell mig, les rengleres de pedres no tenen valor real; els monuments no existeixen de veritat, si la nostra dona no hi está recolzada; els temples no són d’interés, si no hi sortim plantats al costat amb un somriure d’orella a orella. La càmara ens permet apropiar-nos de tot allò que és bonic: ho posseïm, ho benerem, ho domestiquem per finalment reproduir-ho a les parets blanques i buides del menjador de casa nostra i així demostrar als nostres amics i familiars l’única veritat vital d’aquesta belleses: les he vistes, hi vaig estar, les vaig fotografiar i ergo, existeixen.

Extret de l’article "Amateur Photography: the World as it isn't and our Fred" de Jill Tweedie, publicat a The Guardian.