ProZ.com translation contests »
5th ProZ.com Translation Contest: "Travel" » English to Catalan » Entry by Ximo Sanç i Silvestre

Source text in English

Translation by Ximo Sanç i Silvestre (#2915) — Winner

All travel is now merely a means of moving a camera from place to place, all travellers are ruled by the all-powerful lens. Visitors old-fashioned enough to wish only to stand and look with their anachronistic eyes are shoved aside by the photographers, who take it for granted that while they do their ritual focusing, nothing else may move or cross their vision. Those peculiar souls without a camera must step aside for those more properly occupied, must wait while the rituals take place, and must bide their time while whole coaches stop and unleash upon the landscape the Instamatic God. And the populations of whole countries seeing themselves cannibalised, swallowed up, vacuumed into the black-ringed staring eye, wrench what they can from the cannibals. You want picture my house, my camel? You pay.

None of this would matter, perhaps, if anything worthwhile was being accomplished. If all the constant busyness and clicking produced, at its end, what had not existed before, images of beauty captured or truth told. But, sadly, this isn't so. The camera is simply graffiti made respectable.

The camera is the means by which we stamp ourselves on everything we see, under cover of recording the Wonders of the World already wonderfully
recorded by professionals and on sale at every corner bookshop and newsagent. But what use to show Aunt Maud, back home, postcards of the Tuscan landscape, since we are not in the picture to prove that we were there?

No stretch of rocks has verity unless I am within it. No monument exists
but for my wife, leaning against it. No temple is of interest without my face beside it, grinning. With my camera I appropriate everything beautiful, possess it, shrink it, domesticate it, and reproduce it on my blank sitting-room wall to prove to a selected audience of friends and family the one absolutely vital fact about these beauties: I saw them, I was there, I photographed them, and, ergo, they are.

from "Amateur Photography: the World as it isn't and our Fred" by Jill Tweedie in the Guardian
Qualsevol viatge, ara per ara, no és més que una manera de moure la càmera d'un lloc a un altre, tots els viatgers estan governats per la totpoderosa lent. Els visitants suficientment passats de moda com per quedar-se drets i mirar amb ulls anacrònics s'han d'apartar quan els fotògrafs fan el seu ritual d'enfocar convençuts que ningú ni res no es mourà ni els passarà per davant. Eixes ànimes estranyes sense càmera han d'apartar-se per culpa de les altres més ocupades, han d'esperar mentre s'esdevenen els rituals, i han d'esperar el torn mentre els autocars s'aturen i solten al paisatge el déu Instamatic. I els habitants de països sencers, veient-se devorats, engolits, absorbits per l'ull encerclat de negre i que no deixa de mirar, arrabassen el que poden dels caníbals: "Vol foto casa? Meu camell? Paga."

Res d'açò no importaria, potser, si així s'aconseguira alguna cosa de trellat. Si tot el tràfec constant i totes les fotografies acabaren produint alguna cosa que no existia abans, capturant la bellesa d'una imatge o contant una veritat. Però, per desgràcia, això no és el que passa. La càmera és simplement un grafit que es fa respectar.

La càmera és el mitjà pel qual deixem la nostra empremta en tot el que veiem, tot pretenent que estem enregistrant les meravelles del món, les quals podem trobar a qualsevol llibreria i quiosc fotografiades per professionals. Però quin sentit té ensenyar a la tia Gertrudis, després d'arribar a casa, les postals dels paisatges toscans si nosaltres no hi apareixem per provar que hi hem estat?

Cap formació calcària no és vera si jo no hi sóc. Els monuments no existeixen si no hi està recolzada la meua dona. Cap temple no té cap interés sense el meu somriure enorme just al costat. Amb la meua càmera m'apropie de tot allò que és bell, ho posseïsc, ho comprimisc, ho domestique, i ho reproduïsc sobre la blanca paret del meu menjador per provar a una selecta audiència d'amics i família l'únic fet absolutament vital d'aquestes belleses: les vaig veure, hi vaig ser, les vaig fotografiar i, ergo, són.

De "Amateur Photography: the WOrld as it isn't and ouf Fred" ["Fotografia amateur: el món com no és i el nostre Fred", escrit per Jill Tweedie a The Guardian.